Tornada a casa

Ja fa uns dies que hem aterrat a Barcelona i encara estem en xoc, això de tornar a casa se’ns fa més dur del que ens pensàvem. Viatjar durant aquests meravellosos 374 dies ha estat la millor experiència que hem tingut mai i que hem pogut compartir. Ens ha unit i ens ha apropat més a les persones que volem ser i, encara que també tinguéssim ganes de tornar a casa, ens ha deixat una marca inesborrable a tots dos.

Potser és pel fet d’anar viatjant dia rere dia, sense gaire temps per pensar o mirar enrere el que provoca que la tornada sigui una miqueta més dura. És com aquells anys que marxàvem de vacances durant un mes, però multiplicat per 12. Quan un està ficat en aquesta dinàmica, molts cops no té ni temps per pensar en tot el que està fent i veient i, llavors, quan aterres i la vida torna a la rutina és quan més valores i trobes a faltar les aventures de tot aquest any.

Ja hem començat les retrobades, les primeres amb la família, amb els amics i poc a poc amb tots aquells que ens heu anat seguint durant aquest dotze mesos que per nosaltres han estat meravellosos. Tanquem també aquest blog, que tant ens ha ajudat a comunicar-nos amb tots vosaltres i en el que hem invertit grans dosis d’il·lusió. Ens teniu a la vostra disposició per qualsevol dubte que pugueu tenir quan us animeu a viatjar.

Les retrobades sempre són bones, tornar a veure la gent que tant has trobat a faltar és genial, el més dur ve després quan t’adones que el país està fet una merda, els ànims estan molt baixos i no hi ha feina. Intentarem trobar-ne durant uns mesos, sinó emigrarem cap a destins encara desconeguts i qui sap si podrem viure del nostre blog! J

Finalment no ens podem acomiadar sense donar les gràcies a tots, els que ens heu anat seguint país rere país, els que ens han llegit només algun cop i els que han anat a petar al nostre blog per error. Hem gaudit tant i conegut gent arreu del món meravellosa que ens ha ensenyat a veure la vida des de punts de vista diferents. Hem après a ser més tolerants, a ser més pacients i a obrir la mirada, esperem no tancar-la mai més. A més, hi ha molta gent que amb comentaris al blog o emails ens ha fet arribar molt d’afecte i ens ha emocionat. GRÀCIES a tots per fer-nos sentir protagonistes d’aquesta història que heu anat llegint, fins aviat!

European Tour

Deixar enrere Rio de Janeiro i tornar cap a Europa era el primer pas per tornar a casa. Durant el vol vam tenir temps de xerrar i xerrar sobre tot allò viscut durant el darrer any i algunes llàgrimes van caure cara avall a tots dos. De nou a Europa, vam anar cap a la feina d’en Marc i vam tenir la sort de coincidir amb en Jofre. Un any després tornàvem a abraçar a alguns dels grans amics que vam deixar per aquí. Ens va acollir a la seva caseta de Hackney i vam estar la mar de bé, sorpresos a més per un temps assolellat i càlid (molt millor que a Rio de Janeiro, que ja és curiós de dir).

Vam aprofitar la nostra visita londinenca, a més de gaudir de sopar i vetllades entre amics, per passejar i, especialment, per comprar i reciclar gran part de la maleta. Llençar la roba que has estat portant durant un any de viatge és com una teràpia. A més també vam poder tornar a veure en Marc, el cosí de l’Anna, instal·lat a Londres des de fa un munt d’anys. Aquesta ciutat sempre ens ha agradat i sempre acabem visitant llocs on no havíem estat mai.

I de la capital anglesa vam fer el salt fins la darrera destinació abans de tornar cap a casa: Amsterdam. Aquí està d’Erasmus un altre cosí de l’Anna, en Joan Carles, que ens va adoptar durant la nostra estada i ens va fer dormir al terra la primera nit, cosa que en un any no havíem hagut de fer. Vam fer vida d’Erasmus durant uns dies anant a casa en Toni i l’Andreu cada nit. Amsterdam és una ciutat meravellosa. Amb els canals que la banyen i l’ambient que s’hi respira, fa que sigui una de les millors ciutats que mai hem visitat. Vam fer turisme pel centre de la ciutat, des de la plaça Dam o Leidseplein, passant pels famosos Red Ligth District o alguns dels Coffeeshops que tan famosa han fet a la capital holandesa.

Després de 5 nits a Holanda, el moment de la tornada havia arribat. Estàvem llestos per tornar a viure al nostre pis un altre cop, per tornar a sentir la nostra gent ben a prop i poder-los abraçar. Per tornar a ser a CASA.

Rio de Janeiro

Llegamos a Rio con la esperanza de tener una semana soleada para poder recorrer la ciudad y ver todo aquello que dejamos pendiente la última vez. Bien, sólo llegar a casa de nuestra familia carioca nos dijeron que deberíamos subir al Cristo al día siguiente porque se avecinaba tormenta para el resto de los días. Así lo hicimos y pudimos disfrutar de esta maravilla del mundo (personalmente creemos que lo más maravilloso es el enclave, no la estatua en sí) con un día relativamente soleado. Aprovechamos también para recorrer el centro de la ciudad pasando por los arcos de Lapa, las escaleras de Selarón y el centro histórico.

 

 

Los siguientes días fueron más lluviosos y no pudimos disfrutar la ciudad al máximo aunque recibimos la visita de Jeff y Carole, lo cual fue motivo de fiesta permanente ayudado por la compañía de Carlinhos y Beth.

Además de conocer unos cuantos museos (en los días de lluvia es lo mejor) como el de bellas artes o el del banco de Brasil y algunas tantas iglesias –como la de la Candelaria o Santa Lucía. Aprovechamos el día sin lluvia para recorrer de punta a punta las playas de Leme, Copacabana, Ipanema y Leblón y las noches para reír y disfrutar con los grandes amigos que dejamos aquí. Además celebramos el cumpleaños de Marcelo en una divertida fiesta.

Finalmente nos decidimos a visitar el jardín botánico, donde además de cientos de árboles y plantas de todo el mundo pudimos ver tucanes, que no habíamos visto en todo el Brasil. Estos graciosos pájaros han hecho del jardín botánico su hogar con diversos nidos y se les puede ver si uno tiene un poco de suerte. Preguntar al personal del parque ayuda a ubicarlos y luego ir mirando al cielo. Hemos visto de bien pequeños y más grandes, además de monitos león, ardillas y otros pájaros que moran a sus anchas por los inmensos jardines.

Nos costó dejar atrás Rio, una de las mejores ciudades que hemos visitado y un sitio donde pensamos que podríamos vivir un tiempo, ya que la playa que tiene (el paseo desde la playa de Leme hasta la de Leblon, atravesando las famosas Copacabana e Ipanema es espectacular) y el buen tiempo que hace (o que nos han dicho que hace, ya que nosotros tuvimos bastante mala suerte y más que Rio parecía Londres) lo convierten en una ciudad donde el verano parece durar 12 meses. También fue difícil decir hasta pronto a nuestra familia francesa – carioca que tan bien nos acogió y de nuevo volvernos a despedir de Jeff y Carol! Nos quedamos con ganas de volver y aprovechar un día de sol para subir al Pão d’Açucar o disfrutar una puesta de sol en Ipanema. Lo dejamos ya para el próximo viaje.

Con esto acaba nuestro año de vuelta al mundo, un año que nos ha llevado a recorrer 13 países, hacer amigos en casi todos ellos y vivir una experiencia que nos ha llenado tanto que no nos hacemos a la idea de que se acabe en un vuelo hacia Londres donde nos acogerán Marc y Jofre. Ponemos rumbo a la vieja Europa para visitar Londres y Amsterdam antes de volver hacia Barcelona.

Salvador de Bahia i Morro de São Paulo

Vam arribar a Salvador i ens vam trobar de nou en una ciutat en vaga de transports, així que vam haver de recórrer al taxi (no ens agrada gaire i n’hem agafat ben pocs durant tot el viatge) que ens va deixar al bell mig del Pelourinho, el barri més turístic de Salvador. Vam trobar una pousada molt ben situada, bastant maca i tranquil·la i bé de preu. Salvador és una ciutat preciosa, especialment el centre històric. El Pelo, pels amics, està ple de carrers amb encant, tots ells adoquinats i farcit de cases i esglésies que, tot i el seu estat una mica abandonat, li donen un aire únic. És el millor barri colonial que hem visitat en tot el viatge i una de les ciutats amb més encant que hem trepitjat mai. A més un degusta la cuina bahiana on plats com la moqueca de camarão –fet a base de gambes cuites en llet de coco amb espècies i acompanyat de tapioca, fesolets, arròs i farofa-, el bobó –molt similar, però cuit en tapioca triturada- o els bolinhos de bacalhau, queijo o camarão i tots regats amb caipirinhes ben fresquetes (fa una calor brutal, encara que plogui o faci núvol durant el dia mai no es baixa dels 28 graus), normalment cortesia del restaurant (al menys la primera…).

 

Tot i això Salvador arrossega una petita lacra que vam haver de patir en primera persona: la delinqüència. Afortunadament per nosaltres ni ens vam adonar de res fins arribar a l’hotel i veure que ens havien obert la butxaca de la motxilla i robat sigil·losament el telèfon aprofitant un cúmul de gent a la baixada del bus. Aquí amb més èmfasi que enlloc els turistes han d’anar amb mil ulls.

De Salvador vam anar cap a Morro de São Paulo, un petit poblet de platja situat a l’illa de Tinharé on es pot dir que vam triomfar. Vam trobar una pousada de luxe i molt barata, super tranquil·la i a més buida, només per nosaltres. Ens va agradar tant que vam estar una setmana en una vida d’esmorzar a la terrassa mirant el mar mentre rebíem la visita de monitos i colibrís per les palmeres, baixar a alguna de les platges, normalment a la quarta i gaudir de les piscines naturals que deixa la marea baixa, dinar a les tantes, migdiada, passeig, postes de sol espectaculars amb els dofins passejant-se i sopar de nou a la terrassa. Un patiment increïble.

Vam abandonar Morro per tornar a Salvador des d’on volarem cap a Rio de Janeiro a passar la darrera setmana del viatge. Estem començant a experimentar sentiments oposats com les ganes de tornar a casa per poder veure la nova neboda, felicitar a la “abuelita” que tant va gaudir de la seva festa de 90 anys i abraçar de nou a familiars i amics o les llàgrimes quan mirem les fotos del viatge i la sensació que estem tancant un any meravellós i difícilment repetible. Una experiència que hem gaudit tant que ens fa pena deixar enrere. Encara no ens creiem que, definitivament, estem entrant a la recta final.

De Fortaleza a Salvador de Bahía

De camino a Fortaleza empezamos a darle vueltas a los pocos días de viaje que nos quedan y a lo que hay que ver en esta ciudad y, tras pedir prestada una guía a la única turista del bus, decidimos que no pasaríamos ninguna noche. Llegamos, compramos el pasaje de bus nocturno hacia Natal, dejamos las mochilas en la consigna y nos fuimos a comer y pasear por el centro de Fortaleza. La verdad es que la ciudad no nos pareció tener demasiada cosa, aunque el paseo que transcurre por la playa de Iracema no está nada mal.

Ya en Natal tras el enésimo bus nocturno, llegamos a una pousada regentada por una dicharachera argentina que nos puso al día de las opciones de la ciudad. Tras darnos un baño en una de sus espectaculares playas (son espectaculares para estar a la vera de una ciudad de más de un millón de habitantes) nos llegó la noticia de que Gemma estaba de parto y nos dedicamos a seguir casi al minuto el desarrollo de los acontecimientos… qué maravilla las nuevas tecnologías! Pudimos ver a nuestra sobrina Laia unos segundos después de nacer y todo fue tan bien que nos vimos obligados a celebrarlo a base de caipirinhas. Mil felicidades a los nuevos padres!

Dejamos Natal y llegamos a Pipa, famosa por la bahía de los golfinhos, donde uno puede bañarse con delfines o por la “Praia do Amor” una kilométrica playa de aguas bravas. Pasamos unos días de lujo, en una de las mejores pousadas del viaje y, sin duda alguna, uno de los mejores desayunos.

De Pipa nos dirigimos hacia Recife, con la idea de pasar unas cuantas noches entre esta ciudad y Olinda, pero al llegar nuestros planes tuvieron que ser modificados. Sólo bajar del bus nos encontramos una ciudad medio inundada, sin energía eléctrica y en huelga de transportes (aquí lo de los servicios mínimos no se estila, si hacen huelga no sale ni un bus ni un metro) así que ante tal panorama nos decidimos a comprar el último bus nocturno destino a Salvador de Bahía.

Des de São Luis a Jericoacoara

Vam arribar al cutre aeroport de São Luis a les 3:30h de la matinada i no volíem pagar una nit per 2 o 3 hores, així que vam estar-nos perdent el temps allí fins les 6h quan va venir el bus que ens va portar a la ciutat. Vam descobrir que la ciutat era molt més gran del que penàvem recorrent els seus carrers deserts en les seves primeres hores, vam buscar una pousada que no estava malament –va costar- i vam anar a esmorzar per després descansar fins les 14h.
Un cop descansats i amb forces, vam començar a recórrer el centre històric de la ciutat. Fundat pels francesos, conquerit pels holandesos i colonitzat pels portuguesos, tot està empedrat i dóna un cert aire a una Cuba que mai no hem visitat. Una mica demacrat per la falta de manteniment i amb una gent càlida que s’ho pren tot amb calma i molt més negra que la que havíem vist fins ara, està plena de cases decorades amb rajoles de diferents dibuixos. Ens va semblar un lloc agradable on passar les hores sota els arbres observant la gent, encara que en un parell de llocs ens van recomanar anar amb molt de compte. Pel que fa a la resta de la ciutat, bullia de gent i era més aviat tot cutre i sense cap encant. Una nit ens vam acostar a la Cachaçaria Batista molt recomanada per un dels blogs que sovint llegim. Més de 120 tipus de cachaça i molt peculiar per l’home que la regenta, és una beguda molt dura de tragar, però almenys ve acompanyada de trossos de mango ben verd i sal especiada.

Després d’un parell de dies en aquesta ciutat vam tornar a aixecar el vol per visitar el Parc Nacional de Lençóis Maranhenses: dunes inacabables plenes de vegetació i amb llacunes formades per la quantitat de pluja que rep aquesta zona i pel nivell freàtic ben alt del lloc. Per a visitar-lo ens vam acostar a la ciutat de Barreirinhas (un lloc ben lleig i sense encant) des d’on surten Toyotes que et porten a recórrer les dunes que estan a prop (plenes de turistes) o també a Atins, un poblet de pescadors des d’on es visita la Lagoa Verde, la més espectacular i plena d’aigua de la zona. Evidentment vam fugir de les lagoes plenes de turistes i ens vam endinsar en el Toyota camí d’Atins on només arribar un noi ens va oferir la visita a la Lagoa Verde i vam acceptar.
Després de caminar per les dunes plenes de verd una mitja hora des d’on ens va deixar el 4×4, vam arribar a l’esperada Lagoa Verde, una gran extensió d’aigua enmig de les dunes grogues. Un cop arribes fins allà, no et pots creure que existeixi un lloc així. Evidentment ens vam treure la roba i cap a la llacuna hi falta gent! Una sensació única que et posa els pèls de punta i a més està plena dels peixos que mengen la pell morta gratis! Una passada i sense ningú!

Després de passar una nit a Atins (encara que ens hagués agradat quedar-nos més, però el temps ja empeny) vam tornar a Barreirinhas a passar una altra nit per marxar l’endemà cap a Jericoacoara, una de les millors platges del Brasil segons diuen. L’aventura començava en trobar jeeps que ens portessin d’un lloc a l’altre, ja que només el transport privat va directe, però val un ull de la cara.
El primer dia vam fer Barreirinhas – Paulino Neves – Tutóia – Parnaíba i el segon vam arribar a Camocim – Jijoca i finalment Jericoacoara. “Jeri” -pels amics- és un antic poblet de pescadors envoltat per dunes de sorra fina, amb una de les pedres més emblemàtiques de les platges del Brasil, la Pedra Furada, molt fotografiada. El poblet no té carrers d’asfalt i només s’hi arriba en buggy o en 4×4 i això ho fa tot més bonic. Carrers plens de sorra i de gent amable i somrient acostumada als turistes és ideal per a descansar o per fer esports d’aventura com el kytesurf, el passeig per les dunes en buggy o qualsevol cosa que es faci amb vent. Ha valgut la pena tot l’esforç per arribar fins aquí perquè hem vist les millors postes de sol de tot el viatge i no n’hem vistes poques!

Ja a l’estació de busos de Jijoca per anar cap a Fortaleza ens va arribar una de les millors notícies del viatge: en Xavi ja havia nascut i tot va anar d’allò més bé! Felicitats Laura i Jaume! Una raó més per evitar la depressió post viatge.

Rio de Janeiro, Arraial do Cabo y Búzios

Dejamos atrás la bella ciudad de Paraty para dirigirnos a Rio, donde además nos volveríamos a reunir con Jeff, Carol y Clo. Tuvimos la inmensa fortuna que Clo nos adoptó en su casa del barrio de Leme, que es un barrio bastante tranquilo pese a estar en frente de un par de favelas, ahora pacificadas por el BOPE. Clo nos puso al día de la política del país, de la situación social y de los diversos problemas con los que es este gran país se va abriendo camino hacia un futuro que, por potencial económico y recursos, debería verlo crecer hasta ser una de las mayores potencias mundiales. Uno de los grandes problemas que sigue lastrando el desarrollo de Brasil es la corrupción, pese a que el gobierno la intenta combatir a todas las escalas. Os recomendamos que veáis la película de Tropa de Élite para entender un poco más a lo que nos referimos.

Tras levantarnos el sábado y acompañar a Clo a un concierto de Choro y a comer en un sitio que preparaban comida de la zona de la amazonia llegaron Jeff y Carol des de São Paulo. Fuimos a la playa de Copacabana para tomar un baño y dejarnos levantar por las olas de unos 4 a 5 metros y luego preparamos tortilla de patatas, guacamole y nos abastecimos de cervezas para pasar en casa de Clo una de las mejores y más divertidas noches del viaje, que nos tuvieron conversando y riendo hasta las tantas de la mañana.

A la mañana siguiente nos reunimos que una pareja brasilera, Carlinhos y Beth, que conocimos en Chile con Jeff y Carol. Dio la coincidencia que viven en la misma calle que Clo y tras tomar unos vinitos en su casa nos dirigimos a una discoteca del barrio de Lapa llamada Scenarium. Es un sitio bien peculiar ya que era antes era un anticuario que han reconvertido dejando una decoración espectacular y además de diversas salas también dispone de restaurante. Cenamos allí y nos desmelenamos entre samba, choro, forro y música brasileña pinchada. Menudo ritmo tienen los cariocas! Tras salir de la discoteca a las tantas nos dedicamos a recorrer los puntos más turísticos del centro de Rio como los arcos de Lapa o las escaleras llenas de baldosas de todo el mundo.

A la mañana siguiente de la mano de Carlinhos y Beth fuimos a comer a un “buteco” de la favela. La verdad es que Anna y yo siempre habíamos pensado que ni siquiera entraríamos a una pero parece que la pacificación ha sido bastante exitosa en las favelas pequeñas. Para los que veáis Tropa de Elite estuvimos por la favela Babilonia. La comida estuvo muy bien y tenemos muchas ganas de volver a Rio para ver de nuevo a todos nuestros amigos y a ver si nos hace mejor tiempo y podemos subir al Cristo Redentor o al pan de azúcar, pero eso será de aquí un mes y pico, justo antes de volar hacia Europa de nuevo.

 

 

 

Tras Rio nos dirigimos a Arraial do Cabo, segunda capital brasileña del buceo donde hicimos un par de inmersiones con poco visibilidad pero llenas de peces nuevos para nosotros (pez murciélago, pez volador entre otros), volvimos a disfrutar de tortugas y nos quedamos con las ganas de ver caballitos de mar y peces luna (lo seguiremos intentando). Además visitamos las maravillosas playas de los alrededores (Praia do forno, ilha do farol, Praia Grande), la gruta azul y la grieta de Nuestra Señora en un paseo de barco (demasiado turístico para nuestro gusto).

De aquí fuimos hasta Búzios, según dicen una especie de Puerto Banús a la brasileña donde muchos cariocas vienen a pasear y a “lucir palmito”. Conocido también por su vida nocturna bastante apagada al ser temporada baja pero pudimos disfrutar del centro del pueblo, todo adoquinado, muy comercial y bastante bonito y de las playas como tartaruga (alias tortuga por la cantidad que hay por estas aguas, se ven hasta en el puerto con el agua turbia de los barcos), marquinhos o osso. Aquí también se encuentra el punto geológico de separación entre América y África.

 

De Búzios tomamos un bus directos al aeropuerto internacional de Rio para volar hasta São Luis, al norte del país des de donde empezaremos el recorrido por toda la costa del noroeste de Brasil.

São Paulo i Paraty

Després de 16 hores al bus nit (dormint unes 14, som uns autèntics professionals dels busos) vam arribar a la terminal de Barra Funda de São Paulo. Vam aprofitar per dinar començant a tastar els productes locals (feijãos, farofa i una extensa gamma de sucs) i ens vam trobar amb el  nostre germà brasiler, en Jefferson. És ell qui ens ha solucionat el tema de l’entrada al país i ens acull a casa seva, on també coneixerem els seus pares, Samir i Judith, la seva gossa Stacy (no chupes Stacy!) i ens reunirem de nou amb la Carol, la seva xicota.

A São Paulo vam passar 4 nits on ens vam dedicar a menjar i compartir amb la nostra família brasilera. Vam tastar per primer cop un Rodízio, un restaurant on els cambrers passen sense parar oferint totes les parts de carn imaginable de vedella, porc, xai i pollastre a més d’un increïble buffet d’amanides i primers plats. Vam degustar la primera feijoada (plat típic del Brasil), pastissos de bacallà, menjar mexicà i japonès. Tot això baixat per la cachaça i les caipirinhes de la Cachaçaria Paulista, amb música típica brasilera que tothom -menys nosaltres- canta i balla.

A més ens vam fer un tip de passejar, rondant l’avinguda Paulista, la Catedral de Sé, el mercat d’antiguitats i el mercat municipal (on un pot tastar la fruita que vulgui i n’hi ha de ben estranyes!), el Patio do Colegio (el primer edifici construït a la ciutat).

Vam seguir el viatge cap a Rio fent una parada a Paraty, un poblet de la costa verda brasilera conegut pel seu meravellós centre històric. D’aspecte colonial amb totes les cases blanques i portes i finestres de colors, destaquen també els seus carrers empedrats i disposats en una perfecta quadrícula. Dels quatre dies que vam passar vam tenir la mala sort que només un va fer calor espaterrant, i com era el dia de la nostra arribada el vam dedicar a passejar pel poble. La resta de dies entre núvols i un xirimiri intermitent ens va deixar sense ganes de visitar les platges de la costa verda i ilha grande.

Un altre cop, muito obrigado por tudo, mermão e Carol. Vemo-nos no Rio de novo ou vocês estão convidados a Barcelona quando quiser!

Iguazú

Las cataratas de Iguazú son una visita obligada para los que viajan por Sudamérica y una de las maravillas naturales del mundo. Teníamos muchas ganas de llegar hasta aquí y nos costó un poco, 8 horas de bus nocturno desde Montevideo hasta Salto, un bus de una hora hasta cruzar la frontera con Argentina hasta Concordia y todo un día de pérdida de tiempo hasta las 19h cuando cogimos un bus hasta Puerto Iguazú de 12 horas. Ese día lo dedicamos al descanso.

Al día siguiente llenamos la mochila con comida y empezamos nuestra visita al Parque Nacional de las Cataratas de Iguazú por la parte argentina. Empezamos por el camino Macuco, un camino lleno de monos y otros mamíferos a los que no conseguimos hacer fotos que desembocaba en una cascada con poca agua. Después seguimos por el camino de abajo para tener unas buenas vistas de la isla San Martín y de los saltos de agua que había detrás. Una maravilla de infinitas cascadas que sacaban el hipo. No había mucha agua, pero disfrutamos igualmente. Luego hicimos el circuito de arriba que te llevaba a ver los saltos de agua desde encima.

La parte final era la que más esperábamos. Nos cogimos el tren que hay en el parque hasta la estación “Garganta del Diablo” y allí recorrimos el par de quilómetros por pasarelas que recorrían el río Iguazú. Vimos muchas tortugas de río e infinitas mariposas de muchos colores, y todo bajo un sofocante calor, pero al final llegamos hasta la Garganta y allí se nos pusieron los pelos de punta al darnos cuenta de la inmensidad del lugar. Las fotos no describen lo bonito y espectacular que era aquello.

Después del primer día en el Parque no teníamos muy claro si podríamos pasar a Brasil y si una vez allí valía la pena visitar el lado brasileño. Intentamos pasar la frontera 2 veces en el mismo día sin éxito, lo único que conseguimos fue un impedimento de la policía federal braasileña para poder intentarlo otra vez ese mismo día (en Brasil piden la misma documentación que pide España para los brasileños desde hace 15 días) y una sensación de impotencia que no le deseamos a nadie. Al día siguiente y gracias a Jefferson, un amigo que conocimos en Chile, entramos por fin al país.

Al fin nos decidimos por volver al Parque para ver de nuevo las cataratas, aunque alguna gente nos había dicho que no valía la pena desde el lado brasileño. No estamos nada de acuerdo con esta gente, después de la vista de la Garganta del Diablo desde Argentina las mejores vistas son desde el lado brasileño! Uno puede ver muchas cascadas que quedan escondidas desde Argentina y además ese día bajaba mucha más agua.

Nos queda un gran recuerdo de las cataratas de Iguazú que han superado a las cataratas Victoria que visitamos hace unos años en Zambia. Os recomendamos a todos que vengáis algún día a verlas.

Uruguai

Deixem enrere Buenos Aires tot creuant el Riu de La Plata en direcció a Colònia del Sacramento. Tothom ens ha recomanat força aquesta petita ciutat uruguaiana i la veritat és que només posar els peus en el centre històric de la ciutat un s’adona del per què, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 1995 i el pla és d’origen portuguès. El centre és preciós, caracteritzats pels carrers estrets de pedra -que ressalten la seva tradició militar- al voltant del riu (la veritat és que el riu és tan ample que més aviat sembla un mar) i de construccions antigues, però molt ben conservades. Es conserven l’antiga porta d’entrada a la ciutat amb part de la muralla, moltes casetes de les que destaquen totes les del carrer dels sospirs o el far, construït sobre les runes de l’antic convent franciscà. La veritat és que tot plegat ens va agradar molt.

La propera parada al Uruguai va ser la capital, Montevideo, de la que ens havien dit que era com un petit Buenos Aires. Potser nosaltres no li hem sabut trobar les semblances, però és una ciutat sense l’encant i el carisma de la capital argentina. El centre de la ciutat està prou bé, amb els carrers per a vianants i bastants plens de gent, però la veritat és que poc més. Tot i això vam descobrir el bar “El Pony Pisador”, que fa referència a la taberna del senyor dels anells i vam anar a prendre unes cerveses mentre escoltàvem música en directe recordant tots els paisatges Neozelandesos que ara deuen estar gaudint l’Albert i la Sònia.

Montevideo també ens va servir per deduir les úniques dues diferències que hem trobat entre argentins i uruguaians, que són que a l’Uruguai els cotxes gairebé sempre cedeixen el pas als vianants (només arribar a Colònia gairebé fem caure un senyor de la bici perquè nosaltres li cedíem el pas) no com a l’Argentina, on els cotxes ni miren a les persones i el tema del mate, a l’Argentina es comparteix la bombeta amb tothom (el Jaime va estar prenent-ne amb les noies que venien els passatges dels busos a El Chaltén) i és una cosa molt social i a l’Uruguai gairebé tothom es mou amb la seva bombeta i el seu termo,  fins i tot els veus anant en moto amb una mà per portar la bombeta i el termo a l’altra.

En fi, les nostres ganes d’arribar al Brasil van fer que ens compréssim un bitllet de bus nocturn cap a Porto Alegre. La nostra sorpresa va ser quan no ens van deixar ni pujar al bus perquè no complíem els requisits per passar la frontera cap al Brasil. Segons diuen necessites vol de sortida del país, 80€ per persona i dia i TOTS els hotels reservats i pagats abans d’entrar. Tot i complir els dos primers requisits el darrer ni el teníem ni el volem tenir, ja que ens agrada decidir el viatge en funció del que anem veient o la gent ens va dient. Vam fer un cop de timó i vam partir cap a les cataractes d’Iguazú, a on decidirem què fem amb els dos mesos que ens queden de viatge i el nostre recorregut pel Brasil.